Les xarxes ferroviàries de Catalunya van sobreviure a la dura postguerra, que va estar marcada per la manca de recursos i subministraments bàsics, i, fins i tot, van engegar diferents processos de modernització durant la dècada dels anys cinquanta. Tanmateix, gairebé no sobreviuen als anys setanta. La paralització de les inversions, l’augment de les despeses d’explotació i les polítiques tarifàries imposades des del Govern central van portar ambdues companyies a un greu estat de degradació i decadència que les abocava al tancament.
A la conca del Llobregat, la línia entre Manresa a Guardiola va ser clausurada entre el 1972 i el 1973 i la resta de la xarxa va ser transferida a l’empresa estatal Ferrocarriles de Vía Estrecha (FEVE) l’any 1977. La nova gestora va dissenyar un contundent programa de tancament que incloïa la línia de Martorell a Igualada, el tram de Monistrol a Manresa i la secció que anava de l’estació L’Hospitalet a Pl. Espanya, que es van salvar gràcies a la forta reacció popular.
El mateix any 1977, FEVE també es va fer càrrec de la gestió de la xarxa dels Ferrocarriles de Cataluña, S. A, només tres dies abans de la clausura total del servei anunciat per la companyia. Començaven llavors temps d’indefinició en què la nova administració gestora també es va plantejar la possibilitat de tancar parcialment o totalment la xarxa.
